FAUNA DE MENORCA: ARANYA LICOSID - (Hogna radiata)

Nom científic:  Hogna radiata.

Família: Lycosidae.

Hogna radiata, que és la més abundant dels licosids grossos a Menorca, sol viure al camp amagat sota pedres i a l'estiu és molt abundant.

Hi ha una espècie molt semblant, i que amb fotografies es bo de fer confondre-la, que es la Lycosa munieri.  aquesta fa caus al terra on queda a resguard i diria que és menys abundant.

Tot i el seu aspecte, no son perilloses si no se les molesta. Fugen de les persones, cacen i mengen artròpodes.

Moltes espècies d'artròpodes no tenen noms populars emprats de forma habitual,  als licosids  les anomenen "arañas lobo" en castellà i altres idiomes (wolf spider), i a les més grans també "taràntules".

De totes formes taràntules s'empra per denominar altres aranyes de grups molt diferents però de colors terrosos, marronoses o grises, que viuen al terra i també fan caus (forats) al terra com les Nemesies o les Iberesies. Taràntula no és un nom que designi en exclusiva els licosid.

(Vull agrair a Bosco Febrer la seva informació sobre aquest tipus d’aranya)

FAUNA DE MENORCA: ARÀCNIDS - (Argiope lobata)

Les aranyes no són insectes són aràcnids. Els aràcnids són majoritàriament terrestres, tenen 8 potes i no tenen antenes, a diferència dels insectes que tenen 6 potes i un parell d'antenes. Inclou animals tan coneguts com les aranyes, els escorpins i les paparres, entre altres. 

Les  nostres  Argiope  tenen  una  distribució  mediterrània.  A  Balears,  sembla  que les tres espècies viuen a totes les illes, si bé la bibliografia cita  A.  bruennichi  de  Mallorca  i  Menorca,  A.  trifasciata de Mallorca, Menorca, Eivissa i Cabrera, i A. lobata de Mallorca, Menorca i Formentera.  El  seu  hàbitat  està  format per  vegetació   baixa,   tant seca  com  verda,  a  garrigues, jardins i boscos oberts preferentment  assolellats. Aquestes aranyes no es desplacen  per  terra,  sempre confien en la seva teranyina, que  no  abandonen,  i  com  a molt  corren  entre  la  vegetació. Mai  ataquen  l’ésser  humà, ni  cap  altre  gran  mamífer o aucell. La seva picadura és en  tot  cas  molt  accidental i així i tot no cal témer-la, ja  que  produeix  els  efectes semblants al de dues picades d’abella sobre la pell humana, sense més efectes.

Font: “Es Busqueret” Revista de divulgació ornitològica nº 36 (Xavier Canyelles)

Nom científic: Argiope lobata.

Família: Aranèids.

Descripció: Es caracteritza per tenir un abdomen molt gran de forma oval amb lòbuls als costats. El dors està recoberts de pèls platejats i el ventre és marronós i groguenc.

Té 8 ulls i 8 potes llargues. La femella és molt més gran que el mascle.

Alimentació:  S'alimenta d'insectes com llagostos i papallones que queden atrapats a la teranyina. Els embolica i els mata; després deixa anar uns sucs digestius que desfan els teixits de la presa i xucla el líquid resultant.

Reproducció: La femella pon uns quants ous dins una xarxa que embolica diverses vegades fins a fer una mena de capoll en forma de bala que penja a les plantes. Pot fer 2-3 postes cada estiu. Les cries neixen abans de l'hivern i es queden protegides a l'interior del capoll fins a la primavera. Llavors el foraden i surten; als pocs dies fan la primera muda i es dispersen.

Hàbitat: Viu en llocs secs i àrids, entre matolls poc espessos.

Costums: Fa teranyines orbiculars força resistents de fins a 1 m de llargada, lleugerament inclinades. Acostuma a estar quieta sota la teranyina en posició transversal i amb les potes agrupades de 2 en 2, passant desapercebuda ja que els seus colors es confonen amb el terra.

FAUNA DE MENORCA: ARÀCNIDS - Argiope trifasciata (Aranya vespa - Aranya tigre)

Les aranyes vespa es caracteritzen pel seu abdomen groc i negre. Al tòrax, cobert de borrissol blanquinós, s’hi situen els vuit ulls simples, que permeten una visió poc desenvolupada, i els quelícers. Els quelícers són apèndixs amb els que piquen les preses i les hi inoculen el verí, que les immobilitza i liqua, per després xuclar-les. Les aranyes vespa construeixen grans teranyines verticals entre la vegetació, de forma quasi circular, amb una ziga-zaga al centre i la part inferior un poc més allargada, on solen penjar les aranyes cap per avall. La teranyina està feta per uns fils de seda tant resistents que fins i tot les permeten caçar mosques, llagosts, vespes, mosquits, papallones, etc.Foto d'Internet
A Menorca hi podem trobar tres espècies diferents del gènere Argiope:  A. trifasciata, A. bruennichi i A. lobata. La primera té les línies més paral·leles i estretes. A. bruennichi les presenta més amples, poc nombroses i no són rectes, mentre que A. lobata té l’abdomen blanquinós i amb lòbuls.

Vista ventral Argiope trifasciata

- La femella augmenta la mida de l’abdomen per acumular entre cent i dos-cents ous, que solen passar l’hivern protegits dins un capoll de seda -ooteca- i no s'obren fins a la primavera.   

Classe: Aràcnids

Ordre:  Aranees

Família: Araneids

Espècie: Argiope bruennichi, Argiope trifasciata, Argiope lobata.

Noms populars: aranya tigre, aranya vespa, aranya groga i negra .

Distribució:  Present a tota Menorca i a la zona mediterrània. Tenen una àmplia distribució per Europa, Àfrica i Àsia. També s’ha citat a punts d’Amèrica. A. trifasciata i A. lobata  semblen estar més adaptades a les àrees més càlides i seques.

Mides:   Fins a 2 cm, sense les potes.

Hàbitat:   Camps, marines, jardins...

Alimentació:   Insectívora.

Reproducció:  Ous.

Estat de conservació: No consten problemes de conservació,  tot i que no és abundant i lligada a l’estat de conservació de la vegetació. És molt sensible a l’ús de pesticides i insecticides.

Protecció legal: No és inclosa en cap norma de protecció.

(Publicat per Bosco Febrer i Tòfol Mascaró, biòlegs del GOB Menorca, a la secció XOC del diari Menorca, el 13/02/2019)

FAUNA DE MENORCA: ERUGUES (FORMA LARVÀRIA D’UN LEPIDÒPTER) PAPALLONES

                   Papilio machaon                        

Hyles tithymali

Acronicta tridens

Les erugues tenen cossos llargs i segmentats i molts parells de potes. S'alimenten voraçment de fulles, creixen ràpidament, solen mudar la pell quatre o cinc vegades, i eventualment es recobreixen de capolls i després arriben a la forma adulta. Les erugues que excaven túnels a l'interior de l'hoste es diuen corcs.

Les erugues tenen sis potes autèntiques (són hexàpodes) al tòrax, quatre potes falses als segments intermedis de l'abdomen, i a vegades una única parella de potes falses a l'últim segment abdominal. Una altra diferència és que les erugues dels lepidòpters tenen ganxos a les potes falses. L'espai entre les potes autèntiques pot variar des d'un petit espai en algunes espècies fins a un gran espai en famílies tals com les Geometridae.

Les erugues no respiren per la boca. L'aire entra dins llurs cossos a través d'una sèrie de petits tubets als costats dels seus tòraxs i abdomen. Aquests tubets s'interconnecten dins el cos formant una xarxa traqueal. No tenen sentits molt desenvolupats. En lloc de tenir ulls tenen sis minúsculs ullets o «ocels» a la part baixa del cap. Confien en les seves antenes per trobar aliment.

Algunes erugues es mengen les fulles de plantes que són tòxiques per als altres animals. A elles no les afecta el verí, però s'acumula dins el seu cos, fent-les altament tòxiques per a qualsevol ésser que se les mengi. Les erugues «són màquines de menjar». Tenen el ritme de creixement més alt de tots els animals.

L'objectiu de totes aquestes mesures defensives és que un predador que es mengi una d'aquestes erugues, o ho intenti, no desitgi tornar a repetir l'experiència.

FAUNA DE MENORCA: LLAGOST (Oedaleus decorus)

LLAGOST  (Oedaleus decorus)

ORTHOPTERA

La majoria són alades. Dos parells d'ales, les anteriors dures, que protegeixen les posteriors, que són membranoses i es troben doblegades al davall. Característicament, el tercer parell de potes està adaptat al salt, i té per tant uns músculs molt potents. L'aparell bucal és mastegador i la metamorfosi és simple. Molts poden produir renous, rascant la tèbia de les potes posteriors amb els  èlitres.

Inclou tres subordres principals: Acridinoidea (llagosts), Gryllinoidea (grills i cadell), i Tettigonoidea (cavallets verds)

Sub. Acridinoidea (llagosts) Són d'activitat diürna

Alimentació:  S'alimenten de vegetals.

Al món hi ha més de 10.000 espècies diferents de llagostos.

OCELLS DE MENORCA: POLLA D'AIGUA (Gallinula chloropus)

                                                                     

Gallinula chloropus

Espècie d´àmplia distribució mundial, té un aspecte semblant a la fotja però fàcilment diferenciable per la placa frontal i el bec vermell intens amb la punta groga i el color blanc dels flancs i la part inferior de la coa que, sovint, mou contínuament. És una au pròpia d´aiguamolls, però la seva adaptabilitat fa que la puguem trobar a una gran varietat d´ambients aquàtics, inclús d´artificials. A Menorca ocupa totes les zones humides d´aigua dolça de l´illa, amb predilecció per les vores amb vegetació alta i densa i els marges dels torrents, on acostuma a niar. Els nius els fan generalment flotants o vora l´aigua, entre la vegetació i utilitzant plantes preferentment aquàtiques. A l´hivern la població insular es reforça amb efectius continentals.

Estatus: Sedentari i migrant moderat.

SOM (Societat Ornitològica de Menorca) 

OCELLS DE MENORCA: FLAMENCS (Phoenicopterus roseus) 8-01-2023

Phoenicopterus roseus

Au aquàtica especialment alta, amb les potes i el coll molt llargs. La fa inconfusible el seu plomatge rosat i el seu bec corbat, dissenyat especialment per filtrar petits invertebrats de l’aigua. La seva silueta en vol, amb les potes i el coll estirats, és molt distintiva. Es distribueix de manera molt localitzada des de la conca mediterrània fins al sud-oest d’Àsia, l’Orient Mitjà, l’Índia i Sri Lanka. També a punts del sud i l’est del continent africà. Cria en colònies, a aigües salabroses somes i llacunes costaneres, fent el niu de fang i en forma de con. Visitant divagant a Menorca, podem observar-ne exemplars solitaris o petits grups provinents de les àrees de cria de la Mediterrània occidental. Les localitats més freqüents on es pot observar l’espècie són s’Albufera des Grau, les salines d’Addaia o les de Fornells.

Estatus: Hivernant i migrant escàs.

SOM  (Societat Ornitològica de Menorca)

OCELLS DE MENORCA: CORB (Corvus corax) CIUTADELLA

CORB (Corvus corax)

És el passeriforme més gran d’Europa. Té el plomatge totalment negre, el bec molt robust i en vol, tot i semblar un rapinyaire, se’l distingeix per la seva coa en forma romboïdal i les plomes de la punta de les ales molt marcades. Es distribueix de forma sedentària bàsicament a tot l’hemisferi nord i cria majoritàriament a rocams tant d’interior com del litoral. Rarament ho fa als arbres. El niu és una gran plataforma de branques seques i sovint, un cop abandonats, són ocupats per rapinyaires com el xoric o el falcó pelegrí. A Menorca n’hi a tant a penyals costaners com a barrancs interiors i fora de l’època de cria se’l pot observar en grans falcats el nombre d’exemplars dels quals, any rere any, sembla disminuir. L’impacte amb les esteses elèctriques i el consum d’esquers enverinats col·locats al camp per al control de predadors poden ser causes importants del descens de la població del corb a Menorca..

Estatus: Sedentari moderat.

SOM (Societat Ornitològica de Menorca)

                                                                                   

Els Corvus Corax, coneguts comunament com corbs, són un tipus d’au de plomatge totalment negre, en la majoria dels casos, i considerats com els més intel·ligents de tota la família plumífera.

Dins d’ells, s’agrupen un total de 40 tipus diferents que s’han distribuït per tot el món, tant en zones urbanes com en la vida salvatge, encara que hi ha només 5 tipus que es presenten amb freqüència.

Malgrat que estem acostumats a veure corbs totalment negres, hi ha alguns tipus que compten amb plomatge i pics blancs i fins alguns amb tocs grisencs en el cos.

El Corb comú és el més popular de tots i és present en gairebé tot arreu de món. Mesura uns 70cm i no arriba a pesar més de 2kg. En les primeres etapes de vida sempre caminen en grups fins que troben parella, moment en què decideixen romandre junts i en un sol lloc fins a morir.

Quant a la seva alimentació, els corbs s’alimenten d’insectes, fruites, verdures, rosegadors petits, llavors i, en alguns casos, carn de carronya. Tenen un pronòstic de vida d’entre 10 a 15 anys.

Compten amb un ampli repertori de sons disponibles, entre els quals hi ha la seva capacitat d’imitar tons humans. Entre ells solen comunicar-se amb diferents sons, els quals varien segons l’ocasió i el missatge. Així, són marcadament diferents dels sons de reproducció, d’alimentació, les alarmes o la forma de cridar a qualsevol company.

En alguns casos, aquests animals poden resultar violents amb els humans; però, és possible tenir-los com a mascotes si han estat criats des de petits.

Segons els científics, els corbs poden arribar a resoldre problemes complexos, aconsegueixen fabricar i utilitzar les seves pròpies eines, posseeixen una gran memòria i es comuniquen i aprenen entre si; per això, són considerats animals fascinants i posseïdors d’una gran intel·ligència.