POBLAT TALAIÒTIC DE CORNIA NOU (MAÓ) 2014

L'element més significatiu d'aquest jaciment és el talaiot Oest. Un gran talaiot troncocònic, de més de 10 metres d'alçada, construït amb grans pedres de forma més o menys aplanada. S'hi observa, a la part superior del costat sud, una gran escala monumental. A aquest edifici s'hi adossen, per els costats sud i oest, dues construccions de façana lleugerament còncava, que recorden, per la forma externa de la seva planta, als recintes de taula.

El talaiot Est de Cornia està format per dos cossos ben diferenciats adossats a una murada més antiga que es conserva en estat fragmentari i que originalment delimitava un recinte a la zona elevada que hi ha darrera seu.

El corredor central podria constituir l'accés a aquest recinte fortificat i la petita cambra situada al lateral oest, amb una espitllera que permet mirar cap al passadís, podria estar relacionada amb aquesta funció. Els materials descoberts durant l'excavació arqueològica en els nivells inferiors d'aquest corredor corresponen a la darrera ocupació talaiòtica del segle III aC.

Al nord-oest del talaiot s'hi poden observar dues grans cisternes, amb una sèrie de canals de recollida d'aigua que van perdre la seva funció durant els darrers segles abans de la nostra era, moment en que es van començar a utilitzar com a femer. Aquest ús es va perllongar fins a l'època medieval ja que en els nivells superiors, s'hi van recuperar nombrosos fragments de ceràmica almohade (s. XIII).

A part d'aquests dos talaiots, el jaciment compta també amb dues coves funeràries artificials, que correspondrien potser al primer moment d'ocupació de l’ indret.

Declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) l’any 1966.

Més informació:

http://www.cime.es/WebEditor/Pagines/file/Ambit/Setembre2011/Excavaci%C3%B3%20arqueol%C3%B2gica%20a%20Curnia%20Nou.pdf

http://www.cime.es/WebEditor/Pagines/file/Ambit/Setembre2013/04desenterrant.pdf

POBLAT TALAIÒTIC DE SANT AGUSTÍ VELL (ES MIGJORN GRAN) 2013

POBLAT TALAIÒTIC DE SANT AGUSTÍ VELL

Poblat Talaiòtic (1300 a.C. al 123 a.C.) de notables dimensions. En destaquen dos talaiots. El (1) és un dels pocs talaiots menorquins amb cambra interior accessible. De planta circular i perfil troncocònic. La cambra interior és circular i està coberta amb lloses planes que es sustenten sobre pilastres, dues columnes i bigues d’ullastre. En el poblat s’identifiquen les restes de vuit cases. Devora el talaiot (2) hi ha un conjunt de cinc sitjots o dipòsits excavats a la roca per emmagatzemar  aigua o altres queviures.

 TALAIOT 1

COLUMNES MONOLÍTIQUES

SALA HIPÒSTILA

PORTAL DINTELLAT

TALAIOT 2

POBLAT TALAIÒTIC DE SON CATLAR (CIUTADELLA) 2012

Poblat prehistòric de Son Catlar que té els seus orígens a l’Edat del Bronze i que té la seva màxima expansió, probablement, poc abans de la conquesta romana de Menorca, al segle III-II abans de Crist, quan es reforça la murada de 870 metres que envolta el conjunta amb una sèrie de torres rectangulars.

El recinte de Taula

Aquestes construccions són exclusives de la prehistòria de Menorca, tenen la planta en forma de ferradura i disposen d’una gran pilastra central (la Taula) en forma de T lleugerament desplaçada cap al fons de l’edifici. El terme “Taula” prové de l’imaginari popular que entenia aquestes construccions com a taules on menjava una raça de gegants que hauria habitat l’illa abans del diluvi universal. Però avui sabem que, a l’època postalaiòtica (550 aC -123 aC), es realitzaven rituals en el seu interior on el foc, el vi i el consum o sacrifici d’anyells i cabrits hi tenien un gran protagonisme. En alguns casos l’ús d’aquests recintes es va perllongar fins ben entrada l’època romana.

La Taula de Son Catlar, que s’ha conegut sempre rompuda, és una de les més grans que es coneixen i el seu recinte destaca per tenir una doble entrada, fet excepcional entre els recintes coneguts fins ara.

El recinte va ser excavat el 1923 i les troballes que s’hi van fer mai han estat publicades, per açò es desconeix si el sitjot que es troba just al davant de la Taula és contemporani a aquesta o es tracta d’un element anterior.

Sitjot

 

Les cases Postalaiòtiques i la Sala Hipòstila.

La majoria de murs que s’identifiquen tant a l’interior com a l’exterior del recinte emmurallat són restes de les cases dels pobladors de Son Catlar. Les que s’adossen radialment als talaiots són les més antigues i daten de l’època talaiòtica (850 – 550 aC) mentre que les de planta circular i grans pilastres centrals que coneixem com a “cercles” són les pròpies del postalaiòtic (550 – 123 aC) i poden arribar a perdurar fins a l’època islàmica.

En alguns casos, com aquí, es troben sales hipòstiles adossades a alguns dels cercles. Es tracta de construccions amb una o dues columnes centrals cobertes amb grans llosses col•locades radialment. La funció d’aquestes sales s’ha de relacionar amb l’emmagatzematge de queviures, possiblement cereals.

L’únic accés original conegut és a través d’un corredor amb portal de llinda i brancals monolítics obert al pany sud de la muralla. Aquesta zona va ser excavada i restaurada en dues ocasions, a inicis dels anys 60 i l’any 1996, i les intervencions van permetre documentar-ne el seu ús fins a l’època romana i descobrir-ne el corredor en ziga-zaga que hem d’interpretar com un element defensiu i de control de l’accés.

La muralla prehistòrica de Son Catlar, amb més de dos metres d’amplada, és la més ben conservada de les que es coneixen a Menorca. De planta irregular i un recorregut lineal d’uns 870 m, destaca per la seva cara externa construïda amb grans lloses verticals alçades sobre un sòcol de pedra i coronades per blocs més petits col·locats horitzontalment. Construïda en època postalaiòtica (550-123 aC), va ser reforçada al final de la mateixa amb vuit torres de planta rectangular adossades al pany, que en tres casos només conserven la base.

Les Garites

Aquests habitacles de reduïdes dimensions integrats al pany nord de la muralla i coberts per aproximació de filades s’han interpretat com a garites, és a dir, com a lloc de resguard dels vigies del poblat. Tot i açò, la manca d’excavacions arqueològiques al seu interior i la seva concentració en aquesta part de la muralla no permet confirmar aquesta hipòtesis.

Pany Nord de la Muralla on es troben les Garites

Capades de Moro

Aquests receptacles de forma còncava picats a la roca són molt característics de les necròpolis talaiòtiques i postalaiòtiques. Es troben tant a l’interior com a l’exterior dels grans hipogeus funeraris picats als penyals dels barrancs o als penya-segats costaners, tot i que també es poden trobar agrupacions de capades de moro aïllades.

En aquest cas es trobarien descontextualitzades perquè no s’haurien picat sobre la muralla sinó sobre el penyal que va servir de pedrera per a la construcció de la muralla de Son Catlar.

L’expressió “capada de moro” té un origen popular lligat al convenciment existent entre la pagesia de l’illa que totes les manifestacions culturals anteriors a la conquesta catalana tenien origen islàmic.

Els talaiots

Construïts entre el 850 i el 650 aC i abandonats cap al 500 aC, són els elements més característics de la prehistòria de Menorca i els que donen nom als poblats talaiòtics. Es tracta de torres troncocòniques, majoritàriament massisses –tot i que poden tenir algun corredor intern- amb les restes d’un habitacle al seu cim.

La falta d’excavacions no permet establir-ne clarament la seva funcionalitat, però és clar el seu paper d’edifici públic del poblat i de punt de vigia i control del territori.

A l’interior de les muralles de Son Catlar s’hi han documentat quatre talaiots de diversa morfologia i estat de conservació. El de majors dimensions és el talaiot sud que, igual que el nord-est, actualment es troba envoltat d’un anell de pedres de tota mida que provenen de la neteja del camp per al seu conreu. L’estat actual d’aquests dos talaiots impedeix observar-hi un possible corredor o habitacle superior.

Als talaiots nord i nord-est, en canvi, sí que es conserven les restes d’un corredor i una cambra superior. Al voltant de tots ells es localitzen gran quantitat de murs que pertanyen a les cases del poblat.

Hipogeu o cova artificial

 Excavada al subsòl que originalment tenia un corredor d’accés, avui molt malmès. Aquests hipogeus de planta senzilla de tendència circular varen ser construïts i utilitzats com a lloc d’enterrament col·lectiu durant tota la primera meitat del segon mil·lenni aC. (segles XV – XI aC).