CALA FUSTAM (ES MIGJORN GRAN) 2015

Separada de cala Escorxada per la punta de Sant Antoni, cala Fustam és una petita platja que està arrecerada al fons d’un petit entrant de mar. La cala és a la desembocadura d’un barranc de poc recorregut i dèbilment encaixat, a diferència de la majoria de cales del migjorn, les quals presenten forts encaixaments a torrents que donen lloc a barrancs. Just darrere la platja l’arena sí que s’endinsa pel llit rocós del torrent, que arriba a inundar tota la platja durant els episodis de pluja importants. La platja està completament rodejada d’un pinar que proporciona zones d’ombra agradable als seus visitants. 

A la part més interior de la platja, l’arena arriba a formar petites acumulacions amb força mescla de restes de posidònia seca que remunten els vessants de la cala. Aquesta platja acostuma a quedar recoberta per grans quantitats de restes de fulles de posidònia durant pràcticament tot l’any, fet que la protegeix de la incidència dels temporals. Aquesta planta forma praderies submarines que en aquesta zona de la costa són abundants i contínues i, a més, tenen un bon estat de conservació (a diferència de molts altres punts de la Mediterrània). La posidònia perd les fulles velles a l’hivern, la mar les arrossega fins a la platja, on queden acumulades i impedeixen que els temporals de baixa intensitat s’enduguin l’arena i proporcionen, així, protecció a la platja. Les praderies de posidònia tenen funcions ecològiques molt importants, ja que són l’hàbitat en què viuen moltes espècies d’éssers vius, entre els quals hi ha peixos, algues i altres organismes petits les closques dels quals proporcionen el material arenós que forma bona part de l’arena de les platges de l’illa. 

A la vora de la mar, els penya-segats són baixos i regulars i presenten una gran quantitat de cavitats i formes sinuoses. Un poc més enfora, guanyen alçada i arriben a formar penya-segats verticals d’una alçada considerable.

Segons diversos autors, el nom de la cala pot tenir dos orígens diferents. D’una banda, pot venir donat pel fet que és una cala on s’acostumen a acumular molts troncs de llenya i altres materials que la mar duu amb els temporals. D’altra banda, el nom podria venir donat per l’aprofitament forestal que es feia del bosc del voltant de la cala. Anys enrere els arbres més alts eren talats per a la construcció de vaixells i es transportaven per mar fins a les drassanes del port. En aquesta cala hi ha restes d’una rampa que era utilitzada per a la baixada dels troncs a la mar.
OBSAM

CALA ESCORXADA (ES MIGJORN GRAN) 2015

El possible origen del nom de la cala vindria donat de l’aprofitament forestal que es feia del pinar del seu entorn, del qual s’extreia l’escorça, i per això, el nom de cala Escorxada. 
OBSAM

La punta de Sant Antoni separa cala Escorxada de la seva veïna situada més a ponent, cala Fustam. Malgrat la seva proximitat, són dues cales de morfologia prou diferents. Cala Escorxada no presenta tant d’encaixament. Es tracta d’una cala associada a un torrent que drena pel seu vessant de llevant, i dóna lloc a una extensa plana de deposició que forma la platja, associada aquesta a penya-segats regulars de menys de 10 metres d’alçada La cala no presenta morfologies dunars ben definides just a darrere seu. En canvi, sí que es troben dos tipus de formacions a la zona associada a la sortida del torrent: unes, de caire acumulatiu en forma de dunes davanteres, i les altres, unes formes que remunten els vessants associats a la platja, a altures superiors als 30 m (climbing dunes). L’arenal i la vegetació que hi creix associada es fan més evidents a l’extrem est de la platja i tenen continuïtat mentre s’endinsen seguint el traçat del barranc de cala Escorxada. 

La platja està flanquejada a banda i banda per dos promontoris rocosos coberts de pins. Per la banda de llevant, la roca calcària va guanyant alçada a la mar gradualment, fins a formar una paret vertical d’uns 10 metres d’alçada. A la banda de ponent, en canvi, la roca es troba amb terreny argilós, la qual cosa fa que esdevingui un sòl inestable amb nombrosos despreniments que donen lloc a la caiguda de blocs damunt l’arena de la platja o damunt els primers metres d’aigua.

 

A la part de ponent de la platja es pot observar un important niu de metralladora ben conservat que va ser construït dins la roca amb materials de la zona, la qual cosa el fa passar gairebé desapercebut a primer cop d’ull. Aquestes construccions fetes durant la Guerra Civil són freqüents al llarg de la costa menorquina, sobretot en aquells punts susceptibles de ser emprats per les tropes enemigues com a zona de desembarcament.  OBSAM

CALETA D'EN TOSQUETA (ES MERCADAL) 2015

PLANTES DE MENORCA: TAPABRAGUETES O LLENGUA DE BOU (Echium plantagineum L.)

    

Echium plantagineum L.

Família : BORAGINACEAE

Gènere : Echium

Nom comú català : Llengua de bou. Tapabraguetes.

Nom comú castellà : Viborera.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Tarragona. València.

Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Maig. Juny. Juliol.

Formes vitals : Hemicriptòfit. Teròfit.

Hàbitat : Camps, camins, terrenys incults arenosos.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : El nom d'aquesta herba ve perquè té una roseta de fulles bassals que recorda a un plantatge. Forma una inflorescència erecta amb moltes flors de color blau intens amb els pètals soldats en quasi tota la seva llargària. Com moltes espècies de la família de les boraginàcies, la planta està coberta per pèls rígids que donen a la planta un tacte una mica aspre. Es pot confondre amb Echium sabulicola, però aquest és més petit i té la corol·la de la flor amb pil·lositat, mentre que les flors d'Echium plantagineum només tenen pèls a sobre dels nervis de la flor.

PLATGETA DE S'EMBARCADORET - PREGONDA (ES MERCADAL)

 

CALA CANUTELLS (MAÓ) 2015

Paisatge típic del migjorn, amb penya-segats de gran alçada, interromput pel barranc des Canutells, que desemboca a la petita cala homònima. A finals dels anys 70 del segle passat, els interessos urbanístics es van decantar per la costa sud, que fins llavors era totalment verge. La urbanització des Canutells, molt freqüentada per la gent de Sant Climent, combina l’ambient turístic amb el pesquer.