MENORCA RESERVA DE BIOSFERA -DECLARADA PER LA UNESCO EL 8 D'OCTUBRE DE 1993-

MENORCA ES CONVERTEIX EN LA RESERVA DE BIOSFERA MARINA MÉS GRAN DE LA MEDITERRÀNIA APROVADA PER LA UNESCO EL 19 DE JUNY DE 2019

MENORCA TALAIÒTICA - DECLARADA OFICIALMENT PATRIMONI MUNDIAL DE LA UNESCO EL 18 DE SETEMBRE DE 2023
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ARBRE CONSTRUCCIO. EINES I MOBILIARI. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ARBRE CONSTRUCCIO. EINES I MOBILIARI. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de novembre del 2026

ARBRES DE MENORCA: METROSIDERO, ARBRE DE FERRO O POHUTUKAWA (Metrosideros excelsa Sol. ex Gaertn.) Sinònim: (Metrosideros tomentosa A. Rich.)

El metrosidero (Metrosideros excelsa), conegut també com a arbre de ferro o pohutukawa, no té actualment una fitxa tècnica específica publicada al portal de l'Herbari Virtual del Mediterrani Occidental (UIB) perquè és una espècie ornamental al·lòctona d'origen neozelandès i no forma part de la flora silvestre mediterrània catalogada per la universitat.

No obstant això, seguint l'estructura taxonòmica i descriptiva que fan servir les fitxes botàniques de la UIB, aquí teniu la fitxa tècnica completa:

• Nom científic. Metrosideros excelsa Sol. ex Gaertn.

• Sinònims. Metrosideros tomentosa A. Rich.

• Família. Myrtaceae (Mirtàcies).

• Noms comuns. Metrosidero, arbre de ferro, arbre de Nadal de Nova Zelanda, pohutukawa.

• Etimologia. Del grec metra (medul·la o cor) i sideros (ferro), fent referència a l'extrema duresa de la seva fusta.

Descripció Morfològica

• Port i forma vital. Macrofaneròfit perennifoli de port arbori o arbustiu molt ramificat. Pot arribar a fer entre 10 i 20 metres d'alçada en condicions òptimes i sovint desenvolupa arrels aèries fibroses als exemplars adults.

• Fulles. Simples, oposades, d'el·líptiques a oblongues, de consistència coriàcia i marge enter (de 5 a 10 cm de llarg). Tenen l'anvers de color verd fosc brillant i el revers densament cobert d'una pilositat blanquinosa (toment).

• Flors. Inflorescències en cimes terminals denses molt vistoses. No tenen pètals cridaners; el seu atractiu rau en els nombrosos estams llargs de color vermell carmesí intens.

• Època de floració. A l'hemisferi nord (inclosa la conca mediterrània i les Illes Balears) floreix entre finals de primavera i principis d'estiu (de maig a juliol).

• Fruit. Càpsula llenyosa i tomentosa de mida petita (uns 7 mm) que s'obre per valves per alliberar nombroses llavors diminutes i linears.

• Usos ornamentals. Molt valorat en jardins costaners de Mallorca, Menorca i Eivissa per la seva extraordinària tolerància al vent marí, la salinitat i el ruixim salí. S'empra com a exemplar aïllat, arbre d'alineació o per formar tanques i pantalles paravents.








Aprofitaments principals

• Nèctar i mel. Les flors produeixen un nèctar molt abundant i dolç que les abelles transformen en una mel blanca o pàl·lida molt apreciada. Tradicionalment, el nèctar també es recol·lectava directament per calmar el mal de coll.

• Fusta i llenya. La seva fusta és extremadament densa, pesada i resistent a l'aigua i als corcs marins. Històricament s'ha emprat per construir embarcacions, eines, mobles resistents i com a llenya d'alt poder calorífic.

• Escorça (ús medicinal tradicional). L'escorça interna conté àcid el·làgic, un compost amb propietats astringents, antioxidants i antiinflamatòries. En la medicina tradicional maori (rongoā), la decocció de l'escorça s'ha utilitzat per tractar diarrees i disenteria.

• Fulles i extracte floral. Les fulles s'han aplicat de manera tòpica sobre ferides i abrasions per afavorir-ne la cicatrització. L'extracte de les flors també s'aprofita en cosmètica natural per les seves propietats hidratants i antisèptiques.

Nota de seguretat: Tot i els seus usos tradicionals en infusió o decocció, no es recomana el consum intern de l'escorça o les fulles sense supervisió professional.

dijous, 11 de maig del 2023

GRÈVOL O BOIX GRÈVOL - ARBRE DE MAL FRUIT - ARBRE DE VISC - COSCOLL DE VESC (Ilex aquifolium L.)







Ilex aquifolium L.

Família: AQUIFOLIACEAE

Gènere: Ilex

Nom comú català: Arbre de mal fruit. Arbre de visc. Coscoll de vesc. Grèvol.

Nom comú castellà: Acebo.

Distribució per províncies: Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona.

Distribució per illes: Mallorca.

Distribució general (Fitogeografia): Mediterrània-meridional

Usos i propietats: Mobiliari, construcció i eines. Medicinal.

Plantes legalment protegides: Catàleg Balear.

Categoria UICN: EN perill

Època de floració: Maig, Juny i Juliol

Formes vitals: Macrofaneròfit.

Hàbitats: Escletxes de roques i penya-segats.  Encletxes fresques de les roques orientades al nord dels cims més alts de la Serra de Tramuntana.

Característiques: Aquest arbust viu només a zones ombrívoles de la part alta de la muntanya mallorquina. Aquesta espècie és més pròpia de clima una mica més humit i fred que el nostre. Es coneix perquè té unes fulles escleròfiles, una mica més grans que les de l'alzina, i sovint amb petites espines en el marge. Als boscos continentals les fulles d'aquesta espècie estan profundament ondulades, a Mallorca aquest caràcter no s'aprecia i a més és molt poc espinosa, per aquest motiu altre temps va ser considerada com una espècie endèmica ( Ilex balearica ). Les flors són blanques i petites, però és molt més característic el fruit, que és una baia vermella, que a molt de països s'utilitza per adornar les cases per Nadal. Floreix al final de la primavera.

OBSERVACIÓ.- Vull fer constar que aquestes fotos són fetes a casa meva. No n’he vist per Menorca. Fa uns vint anys, uns amics de la zona del Montseny em van donar un esqueix petit d’un pam. Allà també està molt protegit. Ha anat creixent poc a poc perquè no està en el seu hàbit, però ara ja fa un metre i mig d’altura, amb diverses ramificacions. És una planta dioica, és a dir, hi ha exemplars mascle i exemplars femella. Deu ser mascle perquè el fruit que és una drupa o baia de color vermell, mai ha sortit. Des de molt antic ha estat considerat com un arbre de bona sort i s'ha plantat per protegir les cases. Actualment és una espècie protegida; ha estat molt malmès perquè s'ha fet servir com a ornament de les festes nadalenques.

diumenge, 12 de desembre del 2021

MORER BLANC - MORERA BLANCA (Morus alba L.) MENORCA





Morus alba L.

Família: MORACEAE

Gènere: Morus

Nom comú català: Morer blanc. Morera blanca.

Nom comú castellà: Moral blanco. Morera. Morera blanca.

Distribució per províncies: Illes Balears.

Distribució per illes: Mallorca.

Distribució general (Fitogeografia): Asia

Usos i propietats: Mobiliari, construcció i eines. Medicinal.

Època de floració: Abril, Maig

Formes vitals: Macrofaneròfit.

Hàbitats: Plantes de jardí. Llocs humits no salins (Rambles, basses, torrents, canals, fonts i síquies). Cultivada als jardins i subspontània.

Descripció: Arbre caducifoli de tamany mitjà que no sol sobrepassar els 12 o 15 m d´alçada, de copa abovada o arrodonida. Les fulles són grosses, quasi glabres i llustroses per l´anvers, alternes, peciolades, variables en la forma, arrodonides o cordades, dentades o lobulades. Són de color verd clar sense pèls o molt poc peludes, limbe oval i en forma de cor irregular, asimètric. Els fruits són blancs, rosats o de color vermell obscur, dolços i comestibles quasi des del començament del seu desenvolupament. Les flors són petites, i s´ agrupen en espigues molt denses, allargades o ovoides.

Observacions: És cultivada per a la cria dels cucs de seda i com a arbre ornamental i d´ombra.

Origen: Àsia occidental 

diumenge, 14 de juny del 2020

OASTRE - RABELL - ULLASTRE (Olea europaea L.) MENORCA














Olea europaea L.
Família: OLEACEAE
Gènere: Olea
Nom comú català: Oastre. Rabell. Ullastre.
Nom comú castellà: Acebuche.
Distribució per províncies: Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Tarragona. València.
Distribució per illes: Mallorca. Menorca. Eivissa. Formentera. Cabrera. Dragonera.
Distribució general (Fitogeografia): Pluriregional
Usos i propietats: Comestible o usos alimentaris. Mobiliari, construcció i eines. Medicinal. Perfumeria. Usos simbòlics.
Categoria UICN:  LCRisc mínim
Època de floració: Abril Maig Juny
Formes vitals: Macrofaneròfit.
Hàbitats: Alzinars, carrascars i suredes. Escletxes de roques i penya-segats. Plantes de jardí. Llocs humits no salins (Rambles, basses, torrents, canals, fonts i síquies). Ullastrars i altres garrigues escleròfiles, sabinars. Pinars i garrigues amb romaní i timonedes. Freqüent a bandes càlides i seques.
Característiques: L'ullastre (var. sylvestris) és la planta silvestre de l'olivera (var. europaea). Té fulles d'un verd grisenc per l'anvers, i quasi blanques pel revers, agrupades per parelles a sobre les tiges. Aquestes fulles poden ser molt petites i arrodonides en els rebrots bassals, o lanceolades i fins a 8 cm de llargada a les branques superiors. Les oliveres tenen les fulles més grans i allargades que els ullastres, però la diferència fonamental entre les dues és el fruit (l'oliva). Floreix al final de la primavera i principi de l'estiu.
Observacions: L´olivera ha estat molt relacionada amb els jocs atlètics, ja que els guanyadors dels Jocs Olímpics eren coronats amb branques d´olivera silvestre, equivalent a la medalla d´or actual.
Origen: Regió mediterrània  

divendres, 5 de juny del 2020

GARROVER (Ceratonia siliqua L.) MENORCA
















Ceratonia siliqua L.
Família: LEGUMINOSAE
Gènere: Ceratonia
Nom comú català: Garrofer. Garrover.
Nom comú castellà: Algarrobo.
Distribució per províncies: Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Tarragona. València.
Distribució per illes: Mallorca. Menorca. Eivissa. Formentera.
Distribució general (Fitogeografia): Mediterrània-meridional
Usos i propietats: Comestible o usos alimentaris. Mobiliari, construcció i eines. Medicinal. Planta psicotròpica.
Categoria UICN:  LCRisc mínim
Època de floració: Juliol Agost Setembre Octubre Novembre
Formes vitals: Macrofaneròfit.
Hàbitats: Camps de conreu, Vores de camins, llocs alterats. Cultivades. Plantes de jardí. Ullastrars i altres garrigues escleròfiles, sabinars. Pinars i garrigues amb romaní i timonedes.
Cultivat i naturalitzat.
Característiques: Arbre molt característic de la regió mediterrània, cultivat arreu pels seus fruits que són les garrofes. Fa les fulles compostes en parells (fins a cinc) de folíols ovalats i coriacis de color verd fosc. Floreix al principi de la tardor formant raïms de flors a sobre de les branques velles; les flors sense corol·la són poc aparents. Els arbres poden ser masculins, femenins, o hermafrodites. L'arbre amb capçada ampla i arrodonida es inconfusible, de vegades podem trobar-lo naturalitzat a dins de les garrigues, però sense fer-se de grans dimensions.
Observacions: El fruit és molt ric en sucres molt consumit per l´home en èpoques de fam per a fer imitacions de xocolata i cafè. Les llavors són els quilates emprades antigament per a pesar joies.
Origen: Mediterrani oriental.