MENORCA RESERVA DE BIOSFERA -DECLARADA PER LA UNESCO EL 8 D'OCTUBRE DE 1993-

MENORCA ES CONVERTEIX EN LA RESERVA DE BIOSFERA MARINA MÉS GRAN DE LA MEDITERRÀNIA APROVADA PER LA UNESCO EL 19 DE JUNY DE 2019

dissabte, 31 de març de 2018

CALA PEDRERA O PADERA (ES CASTELL) MARÇ 2018







Cala Corb i Calasfonts, la cala Padera o Pedrera i l’indret dit es Pouet, embarcador de l’antiga vila de sa Raval de Sant Felip. Forma el límit meridional de la boca del port la punta de Sant Carles ( fort de Sant Carles), damunt la qual s’alcen les ruïnes de l’antic castell de Sant Felip. La línia de major profunditat varia de 20 a 8 m, a l’últim indret navegable de la colàrsega.

dijous, 29 de març de 2018

PLANTES DE MENORCA: CEBOLLÍ - CIBOLLA - PORRASSÍ (Asphodelus fistulosus L.)








Asphodelus fistulosus L.
Família : LILIACEAE
Gènere : Asphodelus
Nom comú català : Cebollí. Cibolla. Porrassí.
Nom comú castellà : Gamoncillo. Gamonita.
Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.
Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.
Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-meridional
Època de floració : Febrer. Març. Abril.
Formes vitals : Geòfit.
Hàbitat : Comú a voreres de camins, camps i erms.
Categoria IUCN : Poc preocupant
Característiques : Asphodelus fistulosus té fulles semicilíndriques buides a de dins, a diferència de l'Asphodelus aestivus que les té planes, molt més amples i compactes. Viu a camps i garrigues i floreix al principi de la primavera. 

dimarts, 27 de març de 2018

POBLAT TALAIÒTIC DE TORRETRENCADA (CIUTADELLA) 2017

Els poblats talaiòtics són els poblats més coneguts de la prehistòria de Menorca. Hi trobem construccions tant del ferro talaiòtic (850-550 a.C.) com del període posterior, conegut com a post talaiòtic (550-123 a.C.). La societat que els va construir i habitar, només es va desenvolupar a Menorca i Mallorca, i amb força diferències entre una i altra illa.
En aquest poblat podrem veure les restes d’un talaiot, un edifici públic construït entorn al 850 a.C. i abandonat cap al 550 a.C., i d’un recinte de taula, edifici religiós del període post talaiòtic.
També són visitables dues coves funeràries de difícil datació i dues peculiars basses cobertes.
A l’entorn trobarem altres restes de menor entitat que segurament pertanyien a les cases del poblat, però ara són difícils d’identificar.
De fet, aquest poblat destaca perquè durant els darrers segles els pagesos han anat acumulant les pedres que treien dels camps de conreu al voltant de les antigues runes talaiòtiques. D’aquesta manera la majoria de monuments de Torretrencada han quedat emmascarats per murs moderns i vegetació.
També són recents la cisterna que hi ha al límit sud del poblat i el berenador situat a la zona oest, construït aprofitant les grans pedres de l’antic poblat.
La prehistòria de Menorca acaba al 123 a.C. amb la conquesta romana de l’illa, però la majoria de poblats talaiòtics romandran habitats fins a la conquesta catalanoaragonesa de 1287. L’evidència d’aquest llarg perdurar la trobem en els fragments de ceràmica romana i islàmica que surten quan es llaura el camp i en les tombes picades a la roca que hi ha al sector sud del poble.

 RECINTE DE TAULA


COVA FUNERÀRIA



BASSA ARTIFICIAL COBERTA

Aquesta peculiar estructura és poc habitual als poblats talaiòtics, es tracta d’un forat excavat a la roca que va ser cobert per un entramat de grans pedres sostingudes per una columna central. Al fons a l’esquerra se li acobla una petita cova artificial.

Sempre està plena d’aigua i per tant no s’ha pogut estudiar detingudament. El gruix de la làmina d’aigua és d’entre 60 i 70 cm i la distància entre l’entrada a la primera sala i el fons de la cova és d’uns 10 cm.

S’interpreta com una bassa artificial perquè durant tot l’any és plena d’aigua, sembla que aprofita l’aigua que es filtra del subsòl. Això passa perquè aquesta zona és un gran verinal, una depressió del territori on l’aigua de pluja queda estancada al subsòl i busca per on sortir. La cisterna moderna que hi ha una mica més al sud i la zona de canyes i frondosa vegetació que s’observa més enllà de la cisterna estalona d’aquesta hipòtesi. Aquest fet evidencia el gran coneixement del medi que tenia la societat talaiòtica.

Aquesta bassa s’ha confós tot sovint amb una sala hipòstila (del grec hypóst los: hypó / sota i stylos /columna). Però és diferent tant de les sales hipòstiles que trobem adossades a les cases d’època post talaiòtica (550 – 123 a.C.) com de les que hi ha aïllades a diferents punts de l’illa i de les que no se’n coneix la cronologia. Ni unes ni altres s’embassen ni tenen les parets totalment picades a la roca.
BERENADOR CONSTRUÍT AMB GRANS PEDRES DE L'ANTIC POBLAT
BASSA ARTIFICIAL I PEDRERA MODERNA
A l’interior del tancat que hi ha al nord de les tombes podem veure una bassa artificial. Es tracta d’una construcció prehistòrica picada a la roca i amb una coberta a base de grans pedres, de la que encara en restes tres sobre la paret del fons del monument. Segurament era com la que trobem 100 m al nord-est del poblat.
D’altra banda , la part davantera de la bassa va ser alterada als darrers segles per l’extracció d’alguns blocs de marès, se’n pot veure el negatiu que deixà l’extracció. Possiblement aquests blocs serviren per construir el coll de cisterna on veiem cap al sud.


 TOMBES PICADES A LA ROCA
En aquesta petita zona trobem restes arqueològiques que van des de la prehistòria fins a l’actualitat. Destaquen el grup de tombes individuals picades a la roca. No es tenen noticies sobre el contingut de les mateixes per tant no es pot saber si són tombes alt medievals, com defensen alguns autors, d’època romana o tardor romana.
Aquest tipus de necròpolis rurals són força comuns a l’entorn dels antics poblats talaiòtics, són l’evidència que aquests poblats van ser utilitzats en època històrica, la majoria fins a la conquesta catalanoaragonesa de 1287.
ALJUB
POU

diumenge, 25 de març de 2018

PI BLANC (Pinus halepensis Miller) MENORCA









Pinus halepensis Miller
Família : PINACEAE
Gènere : Pinus
Nom comú català : Pi blanc.
Nom comú castellà : Pino carrasco. Pino de Alepo.
Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.
Distribució per illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.
Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània
Època de floració : Març. Abril. Maig.
Formes vitals : Macrofaneròfit.
Hàbitat : Zones forestals.
Usos i propietats : Afrodisíaca. Medicinal. Mobiliari, construcció i eines. Tincions.
Categoria IUCN : Poc preocupant
Característiques : Es el pi que forma tots els pinar de les illes. Té l'escorça blanquinosa a diferencia de Pinus pinea que la té vermellosa, i les fulles curtes i estretes (fins a un mil·límetre) en comparació a les altres espècies de pins que podem trobar plantats arreu. Hi ha exemplars amb totes les branques i fulles dirigides cap a dalt (com un xiprer de cementiri) que es considera un endemisme de Balears (var. ceciliae).
Observacions : Molt cultivada a parcs i jardins de tota Espanya.
Origen : Contorn de la regió mediterrània