PENYA-SEGATS DE MENORCA

L’orografia suau i tranquil·la del paisatge menorquí es veu interrompuda de cop per colossals penya-segats que tallen l’illa en sec i es precipiten sobre el mar al nord de l’illa. Imponents. Escarpats. Els penya-segats de Menorca desafien la tramuntana i ofereixen aixopluc a tota mena de gavines i àguiles pescadores. 

L’Illa està envoltada d’un perímetre de 176 quilòmetres de penya-segats, un sistema natural molt complex, ric i extens del qual molt poc en sabem.

Els científics han observat i parteixen de la idea que els penya-segats són sistemes naturals dinàmics, és a dir, que van variant segons el moviment geològic, l’erosió, l’acció dels temporals o degut a la intervenció humana. Tots els penya-segats de l’Illa que no estan intervinguts per l’activitat humana i presenten el seu procés natural s’observen en un estat de bona conservació. 

PLANTES DE MENORCA: ESCAIOLA (Phalaris coerulescens Desf.)

Phalaris coerulescens Desf.

Família: GRAMINEAE (POACEAE)

Gènere: Phalaris

Nom comú català: Escaiola.

Distribució per províncies: Barcelona. Illes Balears.

Distribució per illes: Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia): Mediterrània

Categoria UICN: LCRisc mínim

Època de floració: Abr Mai Jun Jul

Formes vitals: Hemicriptòfit.

Hàbitats: Camps de conreu, Vores de camins, llocs alterats. Llocs humits no salins (Rambles, basses, torrents, canals, fonts i síquies).

Llocs ruderals, llocs humits i camps.

Característiques: Gramínia alta (fins a un metre) i esvelta, amb una inflorescència allargada i compacta, amb coloracions violàcies, sovint envoltada per la beina de la fulla superior. Les espiguetes tenen glumes amb unes ales amples i dentades. Aquesta planta és perenne i presenta un rizoma. Viu als marges dels camps, a sobre de sòls una mica humits. Floreix a la primavera.

OCELLS DE MENORCA: CORB MARÍ (Phalacrocorax aristotelis)

Phalacrocorax aristotelis

Cat: Corb marí emplomallat  Cast.: Cormorán Moñudo

De la mateixa família i característiques que el corb marí gros, però més petit, esvelt  i de plomatge negre amb una tonalitat verdosa. La seva distribució mundial es limita a les costes del Paleàrtic occidental. A diferència del corb marí gros, és d’hàbits estrictament marins i a l’època reproductora presenta una petita cresta al cap. Tot i que es poden trobar nius aïllats, és de caràcter colonial i nidifica a diferents alçades dels penyals marins i a illots, normalment a cavitats rocalloses i, més rarament, entre la vegetació. Els joves tenen el coll i el pit blancs. Tot i realitzar moviments entre illes i a la península després de la cria, a Menorca és bàsicament sedentari i el podem veure fàcilment a tot el litoral de l’illa, pescant a cales més o menys tranquil•les, preferentment amb presència de praderies de Posidònia, o volant sempre arran d’aigua, amb un aleteig ràpid i el coll ben estirat. La població menorquina s’estima en unes 240 parelles reproductores i sembla estar estabilitzada ja que es manté constant des dels primers censos duts a terme l’any 1990.

Estatus: Sedentari abundant.

SOM (Societat Ornitològica de Menorca 

MACAR DE SA LLOSA DES DE PUNTA DE SES LLANTAINES (ES MERCADAL) 29-10-2021