La toponímia del camp menorquí és un dels instruments més interessants per
al coneixement de l’evolució de l’explotació agrícola i una font
importantíssima per conèixer una part de la seva història.
A Menorca, un reduït grup de marques toponímiques es reparteixen la majoria
dels llocs (explotacions) del camp de l’illa, les representades pels prefixes o
introductors següents: bini-, son,
torre, al- i rafal.
Bini- és un prefix d’origen àrab que equival a “fill de…” i que s’utilitza com a
indicador patronímic, de manera que el que segueix correspon a un nom propi,
personal o col·lectiu; és a dir, un prenom o el nom de família o, més
probablement. d’un llinatge. Alguns autors han suggerit que la majoria dels
noms iniciats per ‘bini’ a les Balears correspondrien a llinatges (o clans)
berbers. En èpoques més recents s’han anomenat alguns llocs utilitzant el
prefix ‘bini’ sense que la
continuació correspongui a un patronímic, en un intent de voler-lo assimilar a
noms antics (p. e. Binibò).
Si agafam com a referència el capbreu de 1600 (reproduït en el quadre elaborat per Murillo, Meloussa, núm. 1, 1988), en el qual consten 340 llocs que corresponen a 258
topònims diferents, podem comprovar que el més estès és ‘bini-’ (64), seguit de
‘son’ (30), ‘al-’ (24), ‘torre’ (21) i ‘rafal’ (19). Entre aquests cincs
introductors representen més de la meitat dels noms de lloc de l’època, però la
seva distribució és desigual. Així, mentre als termes del centre i llevant
(Alaior, es Mercadal/Santa Àgueda i Maó) predominen els topònims introduïts per
‘bini-’, a ponent (Ciutadella) predominen els introduïts per ‘son’ i ‘torre’. En aquesta distribució s’hi pot veure un element de significació
social, perquè el grup social i econòmic més alt tendia a posar el seu nom al
lloc. En qualsevol cas, sembla evident que l’estructura agrària bàsica del camp
menorquí és una herència de l’època islàmica (àrab/berber), si ens atenem als
noms dels llocs.
Un altre aspecte que cal destacar és la proporció entre nombre de llocs i
nombre de topònims, que mostra la progressiva segmentació de les finques,
especialment al terme de Maó (110 llocs/66 topònims diferents). Aquesta
segmentació és visible en la toponímia, per la pràctica de mantenir sovint el
mateix topònim afegint-hi ‘de dalt’, ‘de baix’, ‘vell’, ‘nou’, o mitjançant
l’ús de diminutius (d’Algendar, Algendaret).
|
Aquest lloc també es coneix com a "BINIAIXA DE SES PIQUES" o "BINIAIXA DES PUJOL GROS" |