 |
|
Cala Corb i Calasfonts, la cala Padera o
Pedrera i l’indret dit es Pouet, embarcador de l’antiga vila de sa Raval de
Sant Felip. Forma el límit meridional de la boca del port la punta de Sant
Carles ( fort de Sant Carles), damunt la qual s’alcen les ruïnes de l’antic
castell de Sant Felip. La línia de major profunditat varia de 20 a 8 m, a
l’últim indret navegable de la colàrsega.
|
 |
|
Asphodelus
fistulosus L.
Família : LILIACEAE
Gènere : Asphodelus
Nom comú català : Cebollí. Cibolla. Porrassí.
Nom comú castellà : Gamoncillo. Gamonita.
Distribució per
províncies : Alacant.
Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.
Distribució per
illes : Cabrera. Eivissa.
Formentera. Mallorca. Menorca.
Distribució
general (Fitogeografia) :
Mediterrània-meridional
Època de floració : Febrer. Març. Abril.
Formes vitals : Geòfit.
Hàbitat : Comú a voreres de camins, camps i erms.
Categoria IUCN : Poc preocupant
Característiques : Asphodelus fistulosus té fulles semicilíndriques buides a de dins, a
diferència de l'Asphodelus aestivus que les té planes, molt més amples i
compactes. Viu a camps i garrigues i floreix al principi de la primavera.
|
 |
Els poblats talaiòtics són els poblats
més coneguts de la prehistòria de Menorca. Hi trobem construccions tant del
ferro talaiòtic (850-550 a.C.) com del període posterior, conegut com a post
talaiòtic (550-123 a.C.). La societat que els va construir i habitar, només es
va desenvolupar a Menorca i Mallorca, i amb força diferències entre una i altra
illa.
En aquest poblat podrem veure les
restes d’un talaiot, un edifici públic construït entorn al 850 a.C. i abandonat
cap al 550 a.C., i d’un recinte de taula, edifici religiós del període post
talaiòtic.
També són visitables dues coves
funeràries de difícil datació i dues peculiars basses cobertes.
A l’entorn trobarem altres restes de
menor entitat que segurament pertanyien a les cases del poblat, però ara són
difícils d’identificar.
De fet, aquest poblat destaca perquè
durant els darrers segles els pagesos han anat acumulant les pedres que treien
dels camps de conreu al voltant de les antigues runes talaiòtiques. D’aquesta
manera la majoria de monuments de Torretrencada han quedat emmascarats per murs
moderns i vegetació.
També són recents la cisterna que hi
ha al límit sud del poblat i el berenador situat a la zona oest, construït
aprofitant les grans pedres de l’antic poblat.
La prehistòria de Menorca acaba al 123
a.C. amb la conquesta romana de l’illa, però la majoria de poblats talaiòtics
romandran habitats fins a la conquesta catalanoaragonesa de 1287. L’evidència
d’aquest llarg perdurar la trobem en els fragments de ceràmica romana i
islàmica que surten quan es llaura el camp i en les tombes picades a la roca
que hi ha al sector sud del poble.
|
 |
Aquesta peculiar
estructura és poc habitual als poblats talaiòtics, es tracta d’un forat excavat
a la roca que va ser cobert per un entramat de grans pedres sostingudes per una
columna central. Al fons a l’esquerra se li acobla una petita cova artificial.
Sempre està plena
d’aigua i per tant no s’ha pogut estudiar detingudament. El gruix de la làmina
d’aigua és d’entre 60 i 70 cm i la distància entre l’entrada a la primera sala
i el fons de la cova és d’uns 10 cm.
S’interpreta com
una bassa artificial perquè durant tot l’any és plena d’aigua, sembla que
aprofita l’aigua que es filtra del subsòl. Això passa perquè aquesta zona és un
gran verinal, una depressió del territori on l’aigua de pluja queda estancada
al subsòl i busca per on sortir. La cisterna moderna que hi ha una mica més al
sud i la zona de canyes i frondosa vegetació que s’observa més enllà de la
cisterna estalona d’aquesta hipòtesi. Aquest fet evidencia el gran coneixement
del medi que tenia la societat talaiòtica.
Aquesta bassa
s’ha confós tot sovint amb una sala hipòstila (del grec hypóst los: hypó / sota
i stylos /columna). Però és diferent tant de les sales hipòstiles que trobem
adossades a les cases d’època post talaiòtica (550 – 123 a.C.) com de les que
hi ha aïllades a diferents punts de l’illa i de les que no se’n coneix la cronologia.
Ni unes ni altres s’embassen ni tenen les parets totalment picades a la roca.
|
 |
BASSA ARTIFICIAL I PEDRERA MODERNA
A l’interior del tancat que hi ha al
nord de les tombes podem veure una bassa artificial. Es tracta d’una
construcció prehistòrica picada a la roca i amb una coberta a base de grans
pedres, de la que encara en restes tres sobre la paret del fons del monument.
Segurament era com la que trobem 100 m al nord-est del poblat.
D’altra banda , la part davantera de
la bassa va ser alterada als darrers segles per l’extracció d’alguns blocs de marès,
se’n pot veure el negatiu que deixà l’extracció. Possiblement aquests blocs
serviren per construir el coll de cisterna on veiem cap al sud.
  
TOMBES PICADES A LA ROCA
En aquesta petita zona trobem restes
arqueològiques que van des de la prehistòria fins a l’actualitat. Destaquen el
grup de tombes individuals picades a la roca. No es tenen noticies sobre el
contingut de les mateixes per tant no es pot saber si són tombes alt medievals,
com defensen alguns autors, d’època romana o tardor romana.
Aquest tipus de necròpolis rurals són
força comuns a l’entorn dels antics poblats talaiòtics, són l’evidència que
aquests poblats van ser utilitzats en època històrica, la majoria fins a la
conquesta catalanoaragonesa de 1287.
|
 |
Pinus halepensis Miller
Família :
PINACEAE
Gènere : Pinus
Nom comú català : Pi
blanc.
Nom comú castellà : Pino
carrasco. Pino de Alepo.
Distribució per
províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears.
Lleida. Tarragona. València.
Distribució per
illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca.
Menorca.
Distribució
general (Fitogeografia) : Mediterrània
Època de floració : Març.
Abril. Maig.
Formes vitals :
Macrofaneròfit.
Hàbitat : Zones
forestals.
Usos i propietats :
Afrodisíaca. Medicinal. Mobiliari, construcció i eines. Tincions.
Categoria IUCN : Poc
preocupant
Característiques : Es el
pi que forma tots els pinar de les illes. Té l'escorça blanquinosa a diferencia
de Pinus pinea que la té vermellosa, i les fulles curtes i estretes (fins a un
mil·límetre) en comparació a les altres espècies de pins que podem trobar
plantats arreu. Hi ha exemplars amb totes les branques i fulles dirigides cap a
dalt (com un xiprer de cementiri) que es considera un endemisme de Balears
(var. ceciliae).
Observacions : Molt
cultivada a parcs i jardins de tota Espanya.
Origen :
Contorn de la regió mediterrània
|
