L’era és un element sempre present als llocs menorquins, i té els
seus orígens en una simple esplanada de terra o roca destinada a les feines de
netejar i mesurar el gra. Les més antigues que es conserven són, probablement,
les eres circulars picades a la roca, excavades un cop eliminada la capa de
terra que hi havia al damunt a fi d’anivellar-les i, així, permetre la neteja
del gra de manera més efectiva. Entre els segles XIX i XX, moment al qual
sembla que corresponen un gran nombre de les eres construïdes que encara avui
es conserven, es depura la tècnica de construcció de les eres: s’aixequen
damunt d’una plataforma, s’enrajolen o es cobreixen de lloses de marès; i el
perímetre es tanca amb una barana de carreus de marès.
Segons la importància de l’explotació, n’hi ha una o dues (i fins i tot
tres), una de les quals sempre sol ser de grans dimensions (entre 10 i 20 m de
diàmetre). La peculiaritat de l’era menorquina rau en el fet que, en comptes de
ser un indret eventual, obert i amb el sòl de terra trepitjada, és una sòlida
construcció permanent, amb una bona fonamentada i perfectament enllosada o
enrajolada; o bé, quan la roca es troba a poca profunditat, es retira la terra,
s’anivella i es delimita amb una barana picada o construïda. En tots els casos
l’espai circular està tancat amb aquesta barana, que sol ser un muret fet de
blocs de marès rectangulars, perfectament tallats, que presenten una motllura o
osca a la cara vertical que dóna a l’interior de l’espai que delimita. Segons
la tradició popular, aquesta osca, en forma de set girat en horitzontal d’entre
4 i 5 cm, evita que les formigues puguin treure al gra de l’era, ja que les
obliga a fer un recorregut cap avall, en horitzontal, que fa que, amb el pes de
la càrrega, caiguin i no es puguin endur el gra fora de l’era.
|