MENORCA RESERVA DE LA BIOSFERA -DECLARADA PER LA UNESCO EL 8 D'OCTUBRE DE 1993
-



CLICANT DAMUNT CADA FOTO, LA PODREU VEURE AMPLIADA

dijous, 6 d’octubre de 2016

CALASCOVES I LA NECRÒPOLIS (ALAIOR)



Calascoves està formada per dues unitats de cala associades cadascuna d’elles a dues conques torrencials: el barranc de Son Domingo per la banda més occidental i el barranc de Biniedrís pel costat oriental. El resultat és una cala de tipus mixt, amb una profunditat de prop de 400 metres cap a l’interior. Es tracta d’una cala fortament encaixonada, amb parets rocalloses verticalitzades de fins a 20 metres a l’entrada.

També presenta terrasses a les zones internes de la cala. Hi destaquen dominis torrencials i càrstics. I aquests darrers són els que han donat lloc, a les parets dels barrancs, a infinitat de petites coves, forats i barbacanes de forma natural. Actualment, s’hi poden observar zones amb caigudes de blocs.

A les parts més internes de les dues cales s’hi troben dues platges de petita mida, de composició mixta d’arena i còdols de gra mitjà. Les platges estretes i encaixonades dins cales de parets rocoses poques vegades desenvolupen un sistema dunar, ja que presenten domini mixt fluviomarí en el qual les arribades d’aigua de la zona interna no permeten el desenvolupament de morfologies permanents. Habitualment, el sistema dunar queda reduït a una llengua d’arena que s’endinsa un poc dins el canaló i que ben prest queda integrat per l’exuberant vegetació boscosa que acostuma a créixer en aquests indrets. Calascoves és un exemple extrem d’aquest fet. La platja d’arena queda reduïda a una petita zona en forma de mitja lluna en els primers metres de la vorera de l’aigua. No obstant això, l’atractiu principal de la cala no està en les virtuts de les seves platges, sinó més aviat en el conjunt paisatgístic i l’interès històric de les seves coves.  
OBSAM 





La necròpolis de Calascoves és la més extensa de les necròpolis prehistòriques de l’illa i la que va ser utilitzada durant més temps.

Cristòfol Veny va analitzar les més de 90 coves documentades i en va establir tres tipus que divergeixen en morfologia, aixovar funerari i cronologia però comparteixen el seu caràcter d’espai d’enterrament col·lectiu.

Les coves de tipus I són les més abundants, en trobem al voltant de 50 picades a les parts més altes dels penyals de la cala. També són conegudes com hipogeus de planta senzilla o de tipus “forn” per la seva planta arrodonida, sense divisions internes i inferior a 20 m2. Tot i que són característiques del segon  mil·lenni aC, algunes van perdurar fins ben entrada l’època talaiòtica (850-550 aC).

Les de tipus  II són les menys abundants i les trobem a l’interior dels barrancs. Es tracta de coves i abrics naturals amb l’entrada tancada per un mur ciclopi i van ser utilitzades entre el 1450 i el 850 aC.

El tipus III s’assignà als grans hipogeus de planta complexa propìs del Postalaiòtic (550-123 aC). Tenen un pati a l’entrada, portal rectangular i pilastres que separen l’espai interior en diferents àmbits. Destaquen per la major variabilitat estructural i la diversitat en els objectes associats a les inhumacions.

Paral·lelament a l’ús de les coves de tipus III, Calascoves va funcionar com a fondejador dels vaixells de mercaderies que arribaven a aquesta zona de l’illa. I, ja en època romana, la Cova dels Jurats on encara es conserven una sèrie de inscripcions llatines, va ser utilitzada com a santuari.

Panells informatius