MENORCA RESERVA DE BIOSFERA -DECLARADA PER LA UNESCO EL 8 D'OCTUBRE DE 1993-

MENORCA ES CONVERTEIX EN LA RESERVA DE BIOSFERA MARINA MÉS GRAN DE LA MEDITERRÀNIA APROVADA PER LA UNESCO EL 19 DE JUNY DE 2019

MENORCA TALAIÒTICA - DECLARADA OFICIALMENT PATRIMONI MUNDIAL DE LA UNESCO AVUI DILLUNS 18 DE SETEMBRE DE 2023

divendres, 31 de gener del 2014

LLOC DE BINIAIXA GRAN (MAÓ)

La toponímia del camp menorquí és un dels instruments més interessants per al coneixement de l’evolució de l’explotació agrícola i una font importantíssima per conèixer una part de la seva història.
A Menorca, un reduït grup de marques toponímiques es reparteixen la majoria dels llocs (explotacions) del camp de l’illa, les representades pels prefixes o introductors següents: bini-, son, torre, al- i rafal.
Bini- és un prefix d’origen àrab que equival a “fill de…” i que s’utilitza com a indicador patronímic, de manera que el que segueix correspon a un nom propi, personal o col·lectiu; és a dir, un prenom o el nom de família o, més probablement. d’un llinatge. Alguns autors han suggerit que la majoria dels noms iniciats per ‘bini’ a les Balears correspondrien a llinatges (o clans) berbers. En èpoques més recents s’han anomenat alguns llocs utilitzant el prefix ‘bini’ sense que la continuació correspongui a un patronímic, en un intent de voler-lo assimilar a noms antics (p. e. Binibò).
Si agafam com a referència el capbreu de 1600 (reproduït en el quadre elaborat per Murillo, Meloussa, núm. 1, 1988), en el qual consten 340 llocs que corresponen a 258 topònims diferents, podem comprovar que el més estès és ‘bini-’ (64), seguit de ‘son’ (30), ‘al-’ (24), ‘torre’ (21) i ‘rafal’ (19). Entre aquests cincs introductors representen més de la meitat dels noms de lloc de l’època, però la seva distribució és desigual. Així, mentre als termes del centre i llevant (Alaior, es Mercadal/Santa Àgueda i Maó) predominen els topònims introduïts per ‘bini-’, a ponent (Ciutadella) predominen els introduïts per ‘son’ i ‘torre’. En aquesta distribució s’hi pot veure un element de significació social, perquè el grup social i econòmic més alt tendia a posar el seu nom al lloc. En qualsevol cas, sembla evident que l’estructura agrària bàsica del camp menorquí és una herència de l’època islàmica (àrab/berber), si ens atenem als noms dels llocs.
Un altre aspecte que cal destacar és la proporció entre nombre de llocs i nombre de topònims, que mostra la progressiva segmentació de les finques, especialment al terme de Maó (110 llocs/66 topònims diferents). Aquesta segmentació és visible en la toponímia, per la pràctica de mantenir sovint el mateix topònim afegint-hi ‘de dalt’, ‘de baix’, ‘vell’, ‘nou’, o mitjançant l’ús de diminutius (d’Algendar, Algendaret).
CULTURA POPULAR DE MENORCA
 


 



Aquest lloc també es coneix com a "BINIAIXA DE SES PIQUES" o "BINIAIXA DES PUJOL GROS"

dissabte, 25 de gener del 2014

ESGLÉSIA DEL SANT CRIST - SEGLE XVII- (CIUTADELLA)






Petita església que té els seus orígens l’any 1662, quan el gremi de cardadors de Ciutadella acordà adquirir una casa vella per aixecar-la i poder posar la imatge del Sant Crist dels Paraires. El mestre de cases fou Pere Sureda, que la construí en quatre anys seguint els patrons de l’arquitectura religiosa del moment, i és un dels millors exemples d’arquitectura barroca menorquina que es conserven. Interior de nau única amb coberta de voltes d’aresta, creuer amb cúpula, absis trapezoïdal i amb les parets decorades amb pintures al fresc de l’època. La portalada, força decorada, presenta, en la part superior l’escut dels Àustria.