Velella Velella (BARQUETA DE SANT PERE) -Hidromedusa- (MENORCA)

La barqueta de Sant Pere (Velella Velella) és una espècie de cnidari pertanyent al gènere Velella, d'hidrozous de la família Porpitidae. No és una medusa sino que és més propera als sinòfors, colònia de pòlips especialitzats.

Són animals menuts, d'uns set cm de diàmetre i d'un color blau intens , que floten lliurement menades pels corrents oceànics. Cada individu és una colònia d'hidroides.

Duen una membrana semicircular similar a una vela que neix de la superfície i ajuda que siguin transportades mitjançant el vent.

Els seus tentacles contenen unes cèl·lules urticants anomenades cnidòcits. Les toxines que desprenen són inofensives per l’ésser humà ja que no poden travessar la seva pell. Malgrat això podrien causar alguns problemes en llocs amb presència de mucoses com els ulls o també si entren en contacte amb ferides obertes.

El gènere Velella té dues espècies:

- Velella lata Chamisso & Eysenhardt, 1821

- Velella velella Linnaeus, 1758 (sin. Velella mutica Lamarck, 1808 & Velella spirans Petersen, 1979)

Viquipèdia

Aquí us deixo aquest enllaç molt interessant, de la Guia d’identificació i tractament de picades de Meduses i altres organismes gelatinosos de la costa mediterrània espanyola

http://icmdivulga.icm.csic.es/icm/Guia_medusas_2018_catalan_20180719.pdf

PLANTES DE MENORCA: CAPELLETS DE TEULADA O DE PARET - BARRALETS - CAQUELL - COQUES - ORELLA DE MONJO - PEPELLIDES (Umbilicus gaditanus Boiss.)

Umbilicus gaditanus Boiss.

Família: CRASSULACEAE

Gènere: Umbilicus

Sinònims: Umbilicus horizontalis (Guss.)D.C.

Nom comú català: Barralets. Capellets de teulada o de paret. Caquell. Coques. Orella de monjo. Pepellides.

Nom comú castellà: Ombligo de Venus. Oreja de abad. Sombrerillos. Vasillos.

Distribució per províncies: Alacant. Illes Balears. València.

Distribució per illes: Mallorca. Menorca. Eivissa. Formentera. Cabrera. Dragonera.

Distribució general (Fitogeografia): Mediterrània

Categoria UICN: LCRisc mínim

Època de floració: Abr Mai Jun Jul

Formes vitals: Hemicriptòfit.

Hàbitats: Escletxes de roques i penya-segats. Superfícies rocoses, parets seques i marges. Murs, parets i roques.

Característiques: Aquesta és una planta habitual de les parets i escletxes rocoses, pot viure a llocs amb molt poca terra i per tant amb poca aigua. Les fulles i tiges tenen una consistència carnosa, les fulles són arrodonides i sovint tenen el pecíol que surt de la part central de la fulla; les fulles bassals però solen tenir el pecíol lateral i el marge lobulat. La inflorescència és recta i està coberta de flors a la meitat superior. Les flors es mantenen en posició més o menys horitzontal, aquest caràcter permet de diferenciar-la de l'altre espècie Umbilicus rupestris que té les flors que pengen i cobreixen la totalitat de la tija.

MUNTANYA DEL TORO (ES MERCADAL) 30-04-2019

La muntanya del Toro és el referent espiritual de l’illa de Menorca. Sobre el cim d’aquesta muntanya s’ha escrit molt. Els mercadalencs, com els menorquins, sempre han tingut un especial sentiment cap aquest punt més alt de l’illa (358m.) que, ja des de l’època medieval, acull mostres de la simbologia religiosa.

Després de molts segles d’ocupació i diverses restauracions, als voltants dels anys quaranta un grup de frares ermitans van fer-se càrrec del monestir. Aquest col·lectiu vivien de la terra del convent i d’allò que en podien treure, essent la seva primera ocupació el recolliment i l’oració.

Als frares els van succeir les monges franciscanes qui es van fer càrrec del centre de culte fins l’actualitat. Elles conserven el santuari i exerceixen d’amfitriones en nombroses ocasions al llarg de l’any en què les trobades i celebracions religioses converteixen el Toro en el centre espiritual de l’illa.

PLANTES DE MENORCA: MOSTASSA BORDA – MOSTASSA DE CAMP (Sinapis arvensis L.)

Sinapis arvensis L.

Família: CRUCIFERAE (BRASSICACEAE)

Gènere: Sinapis

Nom comú català: Mostassa borda. Mostassa de camp.

Nom comú castellà: Liviana. Mostaza silvestre.

Distribució per províncies: Barcelona. Girona. Illes Balears. Lleida. València.

Distribució per illes: Mallorca. Menorca. Eivissa. Cabrera.

Distribució general (Fitogeografia): Holoàrtica

Categoria UICN: LCRisc mínim

Època de floració: Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des

Formes vitals: Teròfit.

Hàbitats: Camps de conreu, Vores de camins, llocs alterats. Sembrats, terrenys alterats.

Característiques: Herba anual dels camps de secà i herbassars, és bastant gran fins a prop d'un metre d'alçada. Té fulles amples i molt dividides en lòbuls irregulars que arriben a prop del raquis, són de tacte aspre. Les flors són grogues amb quatre pètals característic de la família. El fruit és una peça fonamental per a classificar la planta amb seguretat; es tracta d'una síliqua d'uns quatre centímetres de llarg amb un bec cònic a la part apical d'un centímetre aproximadament. Sinapis alba, que és una espècie que viu al mateixos hàbitats, té una síliqua més curta i amb un bec pla tan llarg com la resta del fruit. Floreix gairebé durant tot l'any.

COVA DELS JURATS O DE L'ESGLÉSIA - NECRÒPOLIS DE CALASCOVES (ALAIOR)

La Cova des Jurats, situada al costat oest de Calascoves, conserva un interessant conjunt d'inscripcions romanes, (actualment bastant deteriorades degut a la mala qualitat de la pedra on estan fetes les inscripcions).  Era un santuari dedicat a la fundació de Roma i va estar en ús durant els segles II-III dC.

La necròpolis està formada per més de noranta coves d'enterrament, excavades en els penya-segats de la cala, i va estar en ús durant gairebé tota l’època talaiòtica. Es poden observar, bàsicament, tres tipus de coves, que són en tots els casos tombes col·lectives on s’anaven dipositant els difunts d’un grup humà concret:

Coves naturals amb tancament de construcció ciclòpia. Són possiblement les coves més antigues de la necròpolis. El seu ús es remuntaria al 1100 aC, i es perllongaria fins al 700 aC.

 Coves artificials de l’edat del bronze. Es tracta d’hipogeus formats per una sola cambra de planta ovalada, amb el sostre baix. Es solen trobar a les parets rocoses, a una certa alçada. Segons sembla, es van utilitzar aproximadament entre el 800 i el 600 aC. S’hi han documentat objectes de bronze com pectorals, torques, banyes de bou o puntes de llança.

 Coves artificials de l’edat del ferro. Es tracta d'hipogeus de grans dimensions, amb pilars i pilastres que compartimenten l’espai. La porta sol ser rectangular, i presenten un pati exterior excavat a la roca. En general no es troben a llocs tan inaccessibles com les coves anteriors.] S’hi han documentat objectes de ferro com ganivets, espases o braçalets; objectes de bronze com cadenes amb penjolls, torques i braçalets. També s’hi han trobat denes púniques de pasta de vidre procedents d’Eivissa. L’ús ritual de la cala va continuar després de la conquesta romana.

PLANTES DE MENORCA: COL DE PENYA – HERBA PENYALERA (Scabiosa cretica L.)

 (inflorescència)

 (infructescència)

Scabiosa cretica L.

Família: DIPSACACEAE

Gènere: Scabiosa

Nom comú català: Col de penya. Herba penyalera.

Distribució per províncies: Illes Balears.

Distribució per illes: Mallorca. Menorca. Eivissa. Formentera. Cabrera. Dragonera.

Distribució general (Fitogeografia): Mediterrània (Baleàrico-tirrènica)

Categoria UICN: LCRisc mínim

Època de floració: Abr Mai Jun Jul

Formes vitals: Camèfit.

Hàbitats: Escletxes de roques i penya-segats. Penyals i penya-segats de muntanya i zones rocoses del litoral

Característiques: Aquesta mata creix a les escletxes de les parets rocoses de les illes, a Eivissa també es pot trobar a peu pla a prop dels penya-segats. Té fulles lanceolades d'un verd clar, les flors són violàcies reunides en una inflorescència a damunt d'un llarg peduncle. La forma de la mata i de les fulles es semblant a altres espècies que viuen als penyals, com Silene mollissima o Helichrysum ambiguum.