MENORCA RESERVA DE BIOSFERA -DECLARADA PER LA UNESCO EL 8 D'OCTUBRE DE 1993-

MENORCA ES CONVERTEIX EN LA RESERVA DE BIOSFERA MARINA MÉS GRAN DE LA MEDITERRÀNIA APROVADA PER LA UNESCO EL 19 DE JUNY DE 2019

MENORCA TALAIÒTICA - DECLARADA OFICIALMENT PATRIMONI MUNDIAL DE LA UNESCO AVUI DILLUNS 18 DE SETEMBRE DE 2023

dijous, 7 d’octubre del 2010

PAS D'EN REVULL -SA PENYA FOSCA- (FERRERIES)


Conten que era un vespre del mes de novembre quan, en unes festes de porquetjades, l'avi començà a contar a la gent més menuda la llegenda des Pas d'en Revull.
Açò era una vegada quan una nau de pirates va voler arredossar-se a Guatelana, avui Santa Galdana, que és on acaba el barranc d'Algendar. Vet aquí que un dels més joves d'aquells pirates o bandejats, tan polit va trobar aquell paratge que va seguir riu amunt, barranc amunt, de manera que seguia caminant bocabadat d'aquella meravella de paisatge. Però, quasi sense entemer-se'n, es va perdre, i quan va tornar a la platja, el vaixell ja no hi era, per tant aquell moret va haver de quedar a Menorca. Va pensar que per aquells indrets s'hi trobaria bé, era un lloc on hi havia molta fruita i podria ben viure.
Va seguir barranc amunt fins arribar als llocs d'Algendar. Per aquelles terres i timbes va trobar una cova com un túnel, ben tapat d'esbarzers, que tenia dues entrades, i va pensar que es podria amagar allà dintre i no el trobarien.
Mentre hi va haver fruita tot va anar molt bé, però en arribar l'hivern, ja no va ser tan bo de fer trobar menjar i va ser quan en Revull començà a passar gana.
Per no morir-se de fam, va pensar que tal vegada podria agafar qualque animal per a menjar. Un dia faltava una gallina a s'Aranjassa, un altre hi faltava un conill a Algendar, o un be, o un cabrit, fins i tot el moix des Canaló va desaparéixer. Ningú d'aquells indrets no sabia per on desapareixien els animals.
Però un vespre de porquetjades en què els pagesos de les rodalies es varen trobar al lloc del Canaló, armant conversa s'ho van contar tot i van decidir de posar-se en guarda. Així va ser com van pensar que hi havia algú que feia de lladre i un vespre de lluna plena es posaren en camí per veure si afinaven qui era el qui robava. A l'hora manco pensada van veure com una ombra sortia de les penyes del pas d'en Revull -que llavors quan, encara no tenia aquest nom, coneixien com sa Penya Fosca-. Els pagesos es van proposar de seguir-lo i el van començar a encalçar però arribats a un determinat lloc el perderen de vista, era com si la terra se l'hagués engolit.
El vespre següent ho varen tornar a intentar, però els va passar el mateix, mai no el trobaven, sols sabien que era moro i que tenia els cabells revulls. Una vegada, però, no li va bastar la llestesa i li van afinar l'amagatall, era una cova en forma de túnel que tenia dues boques o entrades ben tapades d'esbarzers. Van pigar foc a aquell rocam i el van aplagar.
D'aquell moro, no en sabem res més, però sabem que per allà van fer passar el camí del barranc i, de llavors ençà, se li donà el nom del pas d'en Revull.
Altres versions conten que aquells pagesos, quan van agafar el moro, li van donar un bon sau de llenya, però se'n van compadir i el van perdonar a condició que marxàs d'aquelles terres tan prest com pogués.