BARRANC D'ALGENDAR (FERRERIES - CIUTADELLA)

Al sud de Ferreries, a la part de migjorn, hi ha dos dels barrancs més bells de tota l'illa de Menorca. Es tracta del barranc de Trebalúger i del barranc d'Algendar.
El barranc d'Algendar és l'accident més important de l'altiplà miocènic del sud menorquí, de gran bellesa natural i paisatgística. Aquest barranc constitueix d'una forma totalment natural el límit entre els termes municipals de Ferreries i Ciutadella.
La riquesa de la fauna i la flora d'Algendar ha configurat el seu territori com una reserva natural de gran valor ecològic, amb alguns endemismes propis. Un rierol d'aigua fresca i cristal·lina travessa la fondalada i recull les aigües pluvials dels vessants confinants fins a desembocar al riu de Cala Galdana després de recórrer 10 quilòmetres.
Si la flora i la fauna ja són per si mateixos motiu d'atracció, no ho són menys els fantàstics penya-segats amb una alçada de 80 metres, que imposen un sentit de grandiositat.
De terra fèrtil, conreat des de molt antic com a zona d'hortals que resisteixen les periòdiques torrentades, és fàcil descobrir, encara avui, signes de la cultura àrab com ara les diverses canalitzacions per a regadiu, aljubs, etc.
La tradició popular rememora que en aquests bells paratges van existir els jardins de l'almogàver de Santa Àgueda en temps de la dominació musulmana.

ES CANALÓ

Es conta com l’amo Josep Camps, durant la Guerra Civil, va ajudar a amagar-se dos homes que volien abandonar l’exèrcit fugint amb una barca i no ho van poder fer. Els va salvar la vida.

Des de principis dels anys noranta, les cases del lloc serveixen com a alberg per a excursions de grups culturals, religiosos i privats.

SÍNIA DES CANALÓ

En aquest barranc són especialment interessants els elements del patrimoni etnològic, que arran de l’activitat econòmica tradicional, respectuosa amb el medi i proporcionada amb els recursos, ha generat un llegat cultural únic i irrepetible.
 

S’HORT DE DALT

Molta gent anava a viure als llocs del barranc perquè no hi pagaven lloguer. Conreaven la terra i, com que no els donava prou per viure, encara havien d’anar a treballar a altres llocs més grans. Eren coneguts com els barranquers.

Creu del Barranc i a la dreta el "Pas d'en Revull" (veure entrades a part en el blog)

Safareig del lloc des Canaló, on es recollia l’aigua per a posteriors regs, sense necessitat de fer anar la sínia.

Miloques dalt d'un dels penya-segats del Barranc

Punt de separació dels Municipis de Ferreries i Ciutadella

La literatura popular ha creat nombroses llegendes i mites: Sa novia d'Algendar és sens dubte la més coneguda.

La novia d’Algendar

Algendar festejava les noces de l’Hereu. Algendar, sempre tan rumbós, aquell dia féu anar l’olla gran fins a la petita: no sols pel bon nom d’Algendar i de l’Hereu, sinó perquè la Novia era la jove més garrida de Menorca. Seria rall de la gent, però es contava que s’enamorà perdudament d’ella un jove moro, captiu a Menorca, de família noble, que en venir-li el rescat, tornà a la seva terra, deixant aquí sens rescatar el seu cor. Eren a mitjan dinar i entrà dins la sala de la festa una vella mendicanta, que tenia fama de bruixa i d’anar sempre despentinada, amb la coa feta un Ribó i fent-se garrossa de la filosa, rodà la taula del convit cantant:

La Novia d’Algendar

avui és en terra, demà serà en mar;

avui menja capons i gallines,

demà menjarà sardines

a la vora de la mar.

Tots aplaudiren: l’Hereu noví li oferí un cadaf de vi.

—Beveu vosaltres, beveu, ara que hi sou— digué la bruixa, mentre se n’anava cantant:

La Novia d’Algendar

avui és en terra, demà serà en mar;

avui menja capons i gallines,

demà menjarà sardines

a la vora de la mar.

Damunt els motius de beure, que a noces mai curtegen, s’hi ajuntà el pas de la bruixa: els convidats bevien, i com més bevien més bulla... i més set. Ja la major part n’estaven més per jeure que per beure, quan de cop i volta es trobaren batuts i trepitjats per un falcat de moros que, obedients a son jove patró, se’n dugueren la Novia, sens mostrar ella que li sabés greu. La portaren a la nau, a on l’endemà, menjà sardines...; i trobant-se prop de la costa de Barbaria, enmig d’un temporal desfet, feren naufragi i es perderen tots. Tots, i la Novia també. Perquè, salvada per un pescador moro, començà son captiveri, deu voltes pitjor que una bona mort. Passaren anys i anys, i un dia la Novia tingué art i manya de fugir del captiveri i dels moros. I la nau que la tornava féu naufragi i volgué refugiar-se a Cala Galdana. La Novia se salvà, i fent-se terra endins, arribà a un casal de pagès demanant socors. I va saber que aquell casal era Algendar. Li trabucà el seny i d’aleshores en endavant no féu més que anar de lloc en lloc, despellissada i amb un ribonot, com una bruixa, fent garrossa de la filosa i cantant la seva escomesa de demanar almoina:

La Novia d’Algendar

avui és en terra, demà serà en mar;

avui menja capons i gallines,

demà menjarà sardines

a la vora de la mar.

Font de l’adaptació: Camps i Mercadal, Francesc (2007):

Folklore menorquí. Tom II.

Institut d’Estudis Menorquins. Menorca.

Entrada cova des Càrritx actualment tancada.
 (Cova Murada veure entrada a part en el blog) 

Els primers habitants que van poblar els barrancs i les zones més òptimes per a la vida humana a Menorca es van concentrar a la part meridional de l’illa. Dos mil anys abans de Crist, els primers menorquins poblaven la pràctica totalitat del sud menorquí i deixaven com a contrast una tramuntana gairebé deshabitada. Els primers pobladors que van aparèixer per la zona del barranc d’Algendar i tota la seva àrea d’influència daten d’entre els anys 1.700 i 1.500 aC, en el període que s’anomena època pretalaiòtica. L’època pretalaiòtica (abans de la construcció dels talaiots) correspon al moment en què els assentaments humans es realitzaven en cabanes de pedra, anomenades naviformes per la seva estructura, i els enterraments es feien en sepulcres megalítics, en coves excavades en el subsòl rocós o també en les coves naturals de les parets dels barrancs menorquins. En aquest període s’optà per poblar aquests indrets, els barrancs, per les condicions favorables per a la supervivència i l’abundància de recursos. S’ha de destacar la facilitat per accedir a l’aigua i uns terrenys molt favorables tant per a la recol·lecció com també per a la pràctica de l’agricultura i la ramaderia. A l’entorn del barranc d’Algendar s’hi troben dues coves d’aquest període de gran importància per a l’illa de Menorca: la cova Murada i la cova del Càrritx.

Ja a l’època talaiòtica la població es desplaça cap a d’altres poblats més estructurats i amb una major organització, per la qual cosa aquella societat primitiva és rellevada. Del període romà en tenim ben poques dades i encara menys són els vestigis que podem descobrir en aquest entorn. A partir de la conquesta romana de l’illa el 123 aC, la població se centra majoritàriament a les poblacions costaneres per rebre la influència de l’activitat mercantil, tot i que tota l’illa es va poblant.

Autors:

Cristòfol Barber Villalonga i Miquel À. Marquès Sintes,

Servei d’assessorament del CIM: Eva Florit

Els barrancs són uns ecosistemes altament sensibles que poden deteriorar-se si es produeixen actuacions i usos inapropiats. Per això hem de ser respectuosos en les visites i els itineraris que hi realitzem, respectar la vegetació, la fauna i les construccions existents.